Aquesta setmana fa just un any que estava passejant-me per Tailàndia… sens dubte, un dels millors viatges de la meva vida. Tot i que van ser pocs dies, 12 en total, els vàrem viure tan intensament que estic segur que mai ho oblidaré.
La nostàlgia m’ha fet obrir el Lightroom, anar a la carpeta de 2013 i buscar la subcarpeta “2013-10 Tailàndia”. M’encanta poder reviure aquest viatge al repassar les no més de 500 fotografies que vaig fer. Si, tan sol vaig fer 500 fotografies. Curiosament quan viatjo per motius personals, sense gairebé adonar-me, faig les fotos “justes”; prefereixo viure el viatge amb qui m’acompanya, poder empapar-me d’aquesta nova cultura, gastronomia, paisatge, etc. La meva dona sempre es queixa que tinc poques fotos dels nostres viatges i massa d’aquella última sessió de fotos… Raó no li falta, de fet, repassant l’arxiu, veig que per exemple vaig disparar més de 1.200 fotografies durant aquell matí amb Audi o les més de 1.500 que vaig capturar en menys d’una setmana durant el viatge a Polònia (en el qual ella no estava, clar).
Hi ha qui ho captura tot, amb el visor de la seva càmera enganxat a l’ull i no veu més enallà del seu zoom. O bé, ara potser sigui més popular viatjar mirant la pantalla del smartphone de torn… Em pregunto si realment estaran vivint aquest viatge… què faran amb totes aquestes fotografies? tindran la síndrome de “Diògenes fotogràfic“?
Quan jo viatjo no busco tornar a casa amb un tros de la destinació ficada dins de les meves targetes de memòria, no busco aquelles fotografies perfectes que lliuraria a un client; simplement busco tornar amb records, records fotogràfics, de vegades fins i tot males fotos que mai ensenyaré, però que són records que en veure’ls em “teletransporten” a aqull moment viscut, a aquella situació, a aquella olor, a aquella persona, a aquell sentiment, etc. No capturo tot el que veig, però si veig (i visc) tot el que capturo; el fet d’estar vivint el viatge m’impedeix perdre-m’ho estant darrere de la càmera ajustant exposició, calculant profunditat de camp i tal…
Per acabar aquesta reflexió, us deixo amb algunes fotografies que em recorden el moment viscut en visitar les padaung o “dones de coll de girafa”, unes refugiades que no posseeixen passaport ni drets com a ciutadans, procedeixen de la part tibetana de Birmània i formen part del grup ètnic Kayan, Karen o Karenni. Estan establertes en un poblat situat entre Chiang Mai i Chiang Rai, lloc d’on no les deixen sortir.
Podria haver capturat infinitat de fotografies més, i us puc assegurar que tindria “fotons”, però vaig preferir jugar amb les nenes, parlar amb les seves mares, riure’m amb les seves àvies… aquests records no caben en cap targeta de memòria.
